EMOCIONS: TRISTESA. LA MORT

La setmana passada parlàrem de la TRISTESA, avui hem continuat treballant aquesta emoció, però ens hem centrat amb un tema que es parla i es treballa molt poc, però hi és i és molt important fer-hi feina perquè quan ens toca d'aprop, puguem afrontar-ho i expressar tot allò que sentim.
La PÈRDUA D'UNA PERSONA ESTIMADA (o animal, objecte...), amb el que tenim un fort vincle emocional, ens fa molt de mal, experimentam una tristesa que no havíem sentit abans. És una emoció que convida a la reflexió i a prestar atenció a alguna cosa que ens està succeint. Solem considerar-la una emoció negativa, però ens permet prendre consciència i accedir a aspectes profunds del nostre ser i valorar les coses que realment ens importen i tenen sentit. És precisament aquesta part més reflexiva que ens dur a treballar “LA MORT” a l'aula.

Les pèrdues ens duen a la confusió (una mescla desordenada de sentiments) i ens paralitza, per la qual cosa sentim un desajustament entre la percepció que tenim del món i allò que succeeix realment.

Per encetar aquest tema, n'Antònia ens ha contat un conte: L'AMIGA INVISIBLE. 

N'Anna, quan va sortir d'escola, va anar a casa seva i es va trobar a la seva mare de color blanc i negre. No es podia creure el que veia! La seva mare li va explicar que la seva àvia s'havia mort i que estava molt trista. N'anna se'n va anar a la seva habitació molt trista, no es trobava gens bé, no sabia exactament el que li passava...i quan es va adonar, va veure que ella també es convertia en blanc i negre. De sobte, va aparèixer una filleta, ben igual que n'Anna, però en color. Aquella filleta li va dir a n'Anna que ella era n'Anna en color i era la seva amiga invisible i hi havia anat a ajudar-la perquè a poc a poc pugui tornar a ser l'Anna en color, com ho era abans.

N'Anna en color li va explicar que quan esteim tristos, ens tornam en blanc i negre, no tenim ganes de jugar, no tenim ganes de riure ni de fer res. N'Anna de color i n'Anna en blanc i negre varen sortir a passejar i veren a molta gent que també estaven en blanc i negre, uns perquè s'havia mort el seu pare; un altre perquè s'havia mort el seu canet; un altre perquè s'havia mort un amiguet... N'Anna en blanc i negre es va espantar, perquè estava preocupada que a partir d'ara sempre estaria en blanc i negre... n'Anna de color li va dir que no, que de mica en mica, a mesura que passi el temps, aniria recuperant els colors. Mentre jugaven al parc, n'Anna va veure com un fillet, amb una pilota a les mans, reia i a poc a poc s'anava tornant de color. N'Anna de color li va explicar que aquest fillet també estava trist perquè s'havia mort el seu millor amic, però el recordava i pensava amb les estones que s'ho havien passat molt bé jugant a futbol, i a poc a poc anava recuperant els colors.

N'Anna de colors li va explicar que sempre portaria un trosset de qui estimi molt al seu cor, encara que ja no hi siguin. L'endemà al matí, n'Anna es va aixecar molt prest i va anar a comprar el pa i quan tornava cap a casa, va tremolar de fred i va recordar quan, agafades de la mà, anava amb l'àvia a comprar, xerraven amb la gent a les botigues i s'ho passaven tan bé. N'Anna va somriure mentre la recordava i a poc a poc es va anar tornant de colors.

Després d'escoltar aquest conte, hem encetat una conversa.
Antònia: Què us ha semblat el conte? Com estava n'Anna?
Molts: Trista.
Antònia: I què li havia passat?
Molts: S'havia mort la seva àvia.
Antònia: Normal que estigui trista, no? I a vosaltres, se us ha mort qualque persona o animalet que estimàveu molt?
Dora: A jo si. L'altra dia es va morir en Miquel, el senyor que arreglava els gegants. No es trobava bé, no sabia el que tenien i es va morir.
Marc: Una tia del meu papi també es va morir. Estava malalteta, la van dur a l'hospital i no la van poder curar.
Antònia: Clar, és que a vegades passa que quan estan molt, molt malalts, els metges no poden fer res...
Mar: A jo se me va morir un canet, es va posar malaltet i... es va morir.
Antònia: Els animalets, les persones no duram per sempre, i quan són molt grandets o estan malalts i no els poden curar, es poden morir... I tu Jeroni?
Jeroni: Jo no vull dir res.
Antònia: No coneixes ningú que s'hagi mort? Cap animalet que estimaves molt?
Jeroni: No ho vull dir...
Antònia: Ens ho diràs més tard? I tu Lucas?
Lucas: El meu canet, en Coco, se'n va anar al cel. Tenia molt de mal i se'n va anar.
Antònia: I te va fer peneta?
Lucas: Si, molta.
Neus: El meu besavi també es va morir, però ja era molt grandet... Era l'avi de la meva mamà i vivia a Alaior.
Antònia: És que quan són molt, molt grandets, les persones es moren...
Alisson: Mi abuela que vive en Son Bou se murió de un accidente.
Antònia: D'un accident? També passa, hi ha persones que tenen accidents i els metges no poden fer res...
Sarah: En Pichi, el perrito de mi tia se murió también.
Lucia: Mi abuelita se murió y ahora está en el cielo. Mi mamá se puso muy triste y yo también... pero aunque esté en el cielo aún me cuida.
Antònia: Clar que sí Lucia! Encara que les persones es morin, sempre les tendrem dins el nostre cor i tendrem molts bons records i aquests bons records faran que ens posem contents i a poc a poc no ens sentirem tan tristos.
Dario: Jo vaig veure una estàtua que tenia una campana i aquesta estatua se'n va anar al cel...
Antònia: Què era una estàtua d'una persona que s'havia mort?
Dario: No ho sé... crec que no conec a ningú.
Stella: Un pez.
Antònia: Se t'ha mort un peixet que estimaves molt?
Stella: Si.
Paula: S'àvia de sa meva mami es va morir. Però era molt, molt, molt, molt velleta. Jo ni m'enrecord d'ella...
Anna: Jo no conec a ningú...
Antònia: Segur Anna? Cap animalet de l'avi?
Anna: No.
Blanca: El perrito de mi tia se murió. Se llamaba Bobby y se fué al cielo porque era muy bueno.
Yousra: Mi gatito se murió. Lo llevamos al hospital y se fué al cielo.
Martina: Yo no puedo olvidar a mi perrito. Se murió, se escapó y se fué en el cielo.
Abdelwahid: Jo no ho sé.
Antònia: No coneixes ningú que estimaves molt que s'hagi mort? Un animalet?
Abdelwahid: No conec a ningú.
Alisson: Uff! Cuantos perros que hay en el cielo! Todos los perros se van al cielo!
Santi: Jo tampoc ho sé...
Antònia: No coneixes a ningú? Ho vols dir més tard?
Joana: El meu avi tenia una gallina que li rodava molt el cap i li van donar molt de menjar. Va fugir i en Quicus la va trobar morta... Ah! I també en Benito, estava molt malalt, cada dia anava al metge i no el podien curar...
Antònia: Si Joana, això a vegades passa, quan estan molt malaltets, els metges no poden fer res...I tu Mariana?
Mariana: Mi gatita, la encontramos muerta y la tiramos en la basura.
Alejandra: No sé...
Alejandra: No tens ningú proper que s'hagi mort?
Alejandra: No.
Gael: A jo si. Es van morir s'àvia Nena i l'avi Adrià, eren molt grandets, no els vaig conèixer, però he sentit xerrar d'ells.
Antònia: Quantes coses que heu explicat!! A quasi tots se'ns ha mort qualque persona o qualque animalet que estimàvem molt. Però hem de tenir molt clar, que encara que ens posem tristos i ens faci molta pena, sempre els durem a un trosset del nostre cor i encara que no hi siguin, amb els records i amb els pensaments que tenguem d'ells, ens farà treure un somriure i que recuperem els colors.
La conversa acaba aquí.
Fillets absents: Sofia, Amanda i Dana. 

Després d'aquesta conversa tan intensa, na Mercè tenia preparat una feineta molt xula... Quan tenim la sensació de pèrdua, està bé sentir tristesa i ens sembla que tornam en blanc i negre, com li passava a n'Anna del conte. A poc  a poc ens anam recuperant i tornem a un estat d'ànim més normal, tornem de colors. Hem hagut d'expressar la nostra tristesa, fent uns ninots d'aquests dos colors: blanc i negre. Mirau què polits ens han quedat...